Estimats Enric i Marc:
En aquesta última carta del 2025, m’adreço a vosaltres dos com a representants de tot un gruix de gent (lectors, escriptors, editors, llibreters, traductors, correctors, il·lustradors, impressors, etc.) que té com a prioritat la defensa del llibre com a símbol de cultura.Què faríem el lectors sense els editors que transformen l’escriptura en un objecte tangible, transportable, valorable, reciclable, intercanviable, reivindicable i en un reguitzell d’adjectius acabats en -able?
I com s'ho farien els escriptors per connectar amb els lectors sense el pont dels editors que els connecta d'una banda a l'altra del món? Que per què m’adreço a vosaltres? Perquè casualment aquests darrers mesos he tingut converses sobre llibres amb tots dos i, en aquests moments, tinc damunt la taula llibres de tots dos.
Començaré pel teu, Enric

El primer que em ve al cap quan et començo a escriure és aquella frase mítica “els amics dels meus amics són els meus amics” perquè aquest és el cas. Si no haguessis estat amic del meu amic, no series amic meu i jo no hauria llegit, lletra per lletra, les 560 pàgines del teu llibre. Així de clar.
Però l’atzar va voler, fa una colla d’anys, que el meu amic i tu coincidíssiu a la mateixa pensió en la vostra etapa d’estudiants de periodisme a Pamplona. I jo, que no et coneixia de res, vaig començar a saber coses de tu per les cartes que rebia del meu amic. I vaig començar a considerar-te amic meu.
La primera part d’aquesta història va durar només un curs lectiu perquè l’any següent el meu amic, com bé saps, va continuar els estudis a Barcelona i tu vas seguir a Pamplona.
No sé si recordes que al cap d’un parell d’anys ens vam trobar casualment a la plaça Tetuan. Amb pocs minuts ens vas posar al dia:
Havies acabat els estudis, estaves treballant en una agència de notícies (Europa Press?)
T’havies casat amb una amiga de la universitat, l’Helena, companya de tots dos.
Eres pare d’una bessonada: nen i nena, i marxaves a fer “la mili” a Saragossa on t’havien destinat. (Els bessons es quedarien a Barcelona amb la teva dona, a casa dels teus sogres mentres feies el servei militar.)
El que ens explicaves ens commocionava perquè obria un full de ruta cap al nostre objectiu: trencar les convencions socials que ens oprimien.
Si ho feies tu, que eres amic nostre, nosaltres també ho podíem fer. I ens vam casar jo amb 19 anys i ell amb 20, abans de fer la mili i abans de ser majors d’edat.
Un dia us vam visitar al pis dels teus sogres. Vam parlar del Boris Vian que havíem descobert a París. Et vas acostar a la prestatgeria i ens vas regalar un llibre: L’écume des jours (encara el tenim).
T’admiràvem perquè tenies una cultura més extensa que la nostra fet que, segons les nostres creences, t’ajudava a caminar cap a la llibertat.
Per què relaciono el Bar Cristal que hi havia al capdamunt del carrer Balmes amb l’estada a casa els teus sogres? (Potser vam anar-hi a prendre alguna cosa i era la primera vegada que jo veia un bar amb més llibres que ampolles a les prestatgeries?)

Expliques en el teu llibre que, acabada la mili, vas trobar feina a Londres i te n’hi vas anar amb tota la família. Vas ampliar estudis i feies un doctorat. L’estiu del 1972 vam decidir venir-te a veure. Et vam enviar una postal dient que veníem però no vam especificar ni dia, ni hora.
Havíem deixat el cotxe prop de París, a casa de la meva germana. Vam anar fins a Calais en autoestop, a Calais vam agafar el ferry fins a Dover i d’allà amb tren fins a Londres. Sabíem que treballaves al centre però que vivies a Coulsdon. Et vam trucar al lloc de treball però ja havies marxat. Vam comprar bitllets per anar a Coulsdon, que és l’adreça que teníem al revers d’un sobre d’una de les vostres cartes. El taquiller ens va demanar Coulsdon Nord o Coulsdon Sud? Aquesta dada no la teníem. Crec que vam dir: South. Vam pujar al tren sense saber a quina estació havíem de baixar.
Asseguts als respectius seients el meu amic i jo confiàvem plenament en la sort. Pocs minuts abans que el tren es posés en marxa es va obrir la porta que donava just davant dels nostres seients i vas aparèixer tu.
En aquell moment l’aura que t’havíem anat posant al llarg dels anys es va il·luminar intensament. Ens vam veure salvats.
Vam fer uns quants viatges en aquell tren. Sortíem de Coulsdon i anàvem junts fins a Charing Cross. Allà ens separàvem. Tu anaves a fer la teva investigació universitària i nosaltres fèiem turisme pel centre de Londres. (La teva família havia marxat de vacances a Barcelona.)
Recordo com si fos ara que en un d’aquells viatges de Londres a Coulsdon, quan tots rondàvem més o menys els 25 anys, ens vas preguntar: A vosaltres us fa por la mort?
Suposo que ara que tots tres rondem els 80, no seríem capaços de formular-nos aquesta mateixa pregunta en cap tren de rodalies de Barcelona, per molt que ens hi trobéssim per sorpresa.
Perquè mentre llegia el teu Personaje secundario. La oscura trastienda de la edición, pensava que en publicar aquest llibre deixaves escrit, per a les noves generacions, un testament vital-professional, el teu llegat, per tal que tots els escriptors, traductors i editors puguin saber per sempre què hi ha a la rebotiga del negoci editorial.
Per això, Marc Rocas, us he volgut fer coincidir a tu i a l’Enric en la darrera carta d’aquest 2025 en què parlo de llibres. M’agraden els contrastos i per això m’ha agradat poder fer coincidir un llibre que resumeix més de 50 anys d’experiència en el laberíntic món del llibre amb el teu nou projecte editorial, tan clar, tan net, tan ple de vida, tan Foehn, tan ple bellesa i, penso, tan ben organitzat.
Foehn és un projecte molt personal que sorgeix del desig de tenir una veu pròpia i diferenciada en temàtiques que preocupen socialment.
Recordo el dia que vas trucar a l’estudi per deixar-me aquest llibre per al meu amic. Segurament ens havíem creuat per l’escala, ja que som veïns, però la veritat és que no et tenia “catalogat”. Vaig mirar el llibre, el vaig tocar —perquè els llibres no només s’han de llegir, s’han de tocar— i em va agradar. Em va agradar el disseny, la portada, la combinació de colors, la textura, la mida, el volum. El detall de la postal-punt de llibre, la frase que l’acompanya, la menció del nom de la il·lustradora, la menció en portada del nom de la traductora.

Em va agradar tot. —Mira el Marc, vaig pensar!— I quan vaig tancar la porta, vaig entrar a google, i vaig entrar a la pàgina web: Tot tan cuidat. Tan ben endreçat, tan ben explicat!
Llàstima que mai podré publicar amb vosaltres perquè una de les característiques de les vostres publicacions és que provinguin del Nord d’Europa. I em sembla bé. És un criteri. I és bo tenir criteri si vols tirar endavant algun projecte.
Fa pocs dies vas tornar a trucar a la porta del nostre estudi. Per això som veïns, no? Aquell dia hi erem tots. El meu amic de sempre, la nostra néta i jo. I tu vas entrar amb la Kim Andrea Brofeldt sota el braç. I tot l’estudi es va omplir d’olor de llibre nou.

I me’l vaig començar a llegir. I m’està agradant molt. I estic pensant a qui el regalaré aquestes festes.
I, com que s’acaba l’any i jo començo les meves vacances d’hivern demà mateix, em comprometo a estrenar el 2026 parlant d’aquests dos llibres a la meva secció La bústia.
Marc, et desitjo l’èxit que et mereixes en aquest projecte.
I a tots vosaltres lectors i lectores, seguidors i seguidores:



