No sé ni quan ni per quin motiu vaig posar aquest titular a un esborrany del meu Substack.
El quan el puc endevinar perquè sortosament les màquines actuals ens faciliten automàticament la feina de posar data a tot allò que escrivim.
Durant els anys que em vaig guanyar la vida com a professora de secundària hi havia algunes coses que no tolerava en la meva tasca docent:
Que els alumnes em lliuressin un treball, exercici, text, o el que fos, sense fer-hi constar la data.
Que em presentesin un comentari de la lectura d’un llibre, una fitxa, un examen, o el que fos, sense fer-hi constar el nom de l’autor. (Ui! com m’enfadava.)
Per això ara em meravella que només amb un clic pugui saber que va ser el dia 10/9/25, a les 12 hores, 57 minuts i 49 segons quan vaig posar el títol de Les trenca-tòpics a l’esborrany d’aquest post. És a dir que sí que sé quan va ser.
I, ara que tinc la data, també puc recordar el motiu pel qual vaig encapçalar l’article amb Les trenca-tòpics i vaig posar com a subtítol L’exemple de Maria Nicolau al post en qüestió.
Havia anat a Figueres a la presentació d’un llibre. A l’hora que estava anunciat l’acte, plovia a bots i barrals. Naturalment, la gent de seny no es va moure de casa i ben fet que va fer!
Només nosaltres, alguns fidels seguidors del llibre que es presentava, els autors, els editors i algú que s’havia aixoplugat a la llibreria esperant que parés de ploure, vam tenir la gosadia de seure a les cadires blanques, de plàstic, que, amb generositat, van acollir els nostres cossos ben xops i els nostres paraigües que, vençuts i ajaguts, quiets i mullats, romanien als nostres peus dissimulant el bassal que s’havia fet al voltant de cada cadira.
Quan es va acabar l’acte, més que comprar i signar llibres, es van tenir converses a peu dret, tot espiant de reüll cap al carrer per saber si havia acabat de ploure o calia fer una mica més de temps per evitar la doble remullada.
En el meu cas, que soc poc parladora, em vaig concentrar a desentumir les cames que havien quedat encapsulades dins els camals xops dels meus pantalons, passejant per les taules que contenien les novetats.
Però, de sobte, vaig pensar que la pluja m’havia aigualit el cervell quan vaig veure un llibre que em va cridar l’atenció:
Com podeu suposar jo no sé gran cosa del Mètal català, ni dels autors que han confegit el llibre però el que realment em va sorprendre va ser un afegitó que hi havia sota el títol de portada:
Pròleg de Maria Nicolau
Qui, què, com? —va començar a martellejar el meu cervell!
La Maria Nicolau? La cuinera? L’escriptora?
Perquè casualment jo, des de feia uns mesos, la seguia amb interès a Substack, no tant per la seva faceta més coneguda de cuinera sinó perquè trobava que escrivia molt bé. I a mi que m’agrada fer descobriments de pa sucat amb oli tenia per segur que amagada sota la disfressa de cuinera hi havia la gran escriptora Maria Nicolau, i que jo l’acabava de descobrir. Una escriptora espontània i natural, que escrivia tal com raja, amb una gràcia insòlita.
Tant és així que, gat vell com soc, vaig començar a sospitar si, mentre ella cuinava, algú escrivia en nom seu aquells textos que semblaven una amanida fresca, cruixent i ben condimentada que m’empassava com l’aigua.
Potser, pensava jo, mentre ella va amunt i avall com una baldufa per platós televisius, per festes majors de pobles, per àpats servits a París, on s’hi deixa la pell, literalment parlant, el seu “manso” —com diu ella— s’ocupa d’escriure-li el Dietari i de publicar-li el Butlletí dels dissabtes que és una cosa que va bé de fer els dissabtes, tal com ella diu.
Per això quan el dia de la mullena de Figueres vaig llegir, a peu dret, el pròleg a la Història i poder del mètal català vaig pensar: Qué desconfiada arribo a ser, mare-de-deu!
Perquè la Maria Nicolau, ara que la conec més, és una d’aquelles dones d’una vitalitat exultant, d’una capacitat de treball admirable i d’una curiositat infinita. Una d’aquelles persones que tenen diversitat d’interessos i que de tot en saben treure suc.
I davant d’aquestes persones, només puc treure’m el barret. Sempre m’agrada fer-ho, encara que no en porti, en honor i memòria de Las sinsombrero.
La Maria Nicolau és una “sinsombrero” i una trenca-tòpics i ara que venen festes i els amics invisibles es manifesten a tort i a dret us recomano que feu com jo i regaleu algun dels llibres de la Maria.
Boniques i encertades paraules Maica!😍
Maica! ❤️
Et va agradar el pròleg? Vaig ser tan feliç d'escriure'l! A mi m'agrada molt!
(Infinites gràcies)